Participar en un debat sempre és una experiència molt enriquidora ja que un comença amb unes idees i acaba qüestionant-se tot allò que en un principi pensava tenir molt clar.
Crec que la situació que ens planteja el debat és molt adequada ja que és una realitat que ens trobem o ens podem trobar a les nostres aules i a vegades necessitem analitzar les coses des de fora ja que la subjectivitat ens fa valorar les situacions d’una manera o altra. El debat de l’assignatura es centrava en l’estudi d’un cas sobre com treballar la interculturalitat a un institut on els dos actors principals ( els professors de dues aules) tenien opinions diferents sobre les activitats a realitzar ( la metodologia).
Durant el desenvolupament del debat han anat sorgint diferents opinions, algunes coincidien i altres divergien, però crec que una de els coses que tots hem plantejat és la necessitat de fer un treball en equip. No podem pretendre educar si nosaltres com a mestres no som capaços d’arribar a un consens o si més no de parlar del cas abans d’actuar.
Realment m’ha costat posicionar-me respecte la utilització o no dels jocs. A mida que anava aprofundint ens els apunts, anava cercant informació i sobre tot, anava llegint les aportacions dels companys, tots aquells arguments que tenia per a defensar una postura deixaven de ser sòlids i tornava a trobar-me de nou amb la necessitat de buscar nous arguments. En un primer moment, quan vaig veure els jocs no vaig dubtar en considerar-los molt inadequats per a fer-los a l’aula però mica en mica, em vaig adonar que la meva opinió és basava en una sensació creada potser pel meu etnocentrisme. Sense adonar-me m’havia deixat influenciar per uns valors que la societat m’ha transmès. Llavors si jo com a mestra tinc aquesta sensació de voler protegir a les minories vol dir que realment penso que jo pertanyo a la majoria, amb la qual cosa estic transmetent uns valors falsos als meus alumnes. És en aquest punt on m’he adonat de què l’educació intercultural no és fer una activitat concreta en un moment concret, la interculturalitat és molt més que una actuació, diria que és la “filosofia” que ha de guiar les nostres actuacions. La conclusió a la qual vaig arribar respecte els jocs era que en la seva naturalesa si poden ser considerants com a racistes però si traspassem la barrera dels nostres judicis podem arribar a entendre que l’ús o no dels jocs a l’aula no farà que els nostres alumnes estiguin en un ambient més o menys intercultural sinó que serà la forma en com es presentin el que farà que realment es faci una pedagogia intercultural.
El debat, a part de permetre’m aprofundir en conceptes com ara diversitat cultural, etnocentrisme, relativisme universal,... m’ha fet qüestionar-me sobre tot si realment les nostres escoles i instituts estan preparats per a dur a terme un programa intercultural fort. És molt maco voler fer una educació intercultural a les aules però, com ho podem fer si com a mestres no hem rebut la formació necessària per a poder fer una educació intercultural com cal?
